La tardor també tenia color de vent.
I una majúscula letargia.
Guardava tants sons equívocs vora la campana.
T'he buscat als punts cardinals
i als dies senars
i a les arestes de les parets.
Aquí, ara s'apila massa memòria recent.
I és densa i blava. Sempre és blava la memòria.
T'he llegit als retalls de les revistes guardades.
Tots érem allò. Però no m'entendries.
I a mi em confonen els potsers i aquesta muda política
del deixar passar i el laisser faire.
Perquè t'he amanyagat les mans perfectes.
I he vist enlairar-se el teu somriure,
ara m'innunda el buit.
