u i u però sense por

(ritme de la cançó com un abril/cerral encara no cantada en quatre x quatre però no puc dir el temps perquè no tinc el metrònom a mà)


I és al final
que aprenem la mida
d'un i altre dia,
entre el potser i el cal.

Origami habitual
fins l'hora mansa
quan desem la dansa
i el cant coral.

I m'he enfilat al graó més alt de l'escala
memoritzo el món amb ulls d'encert i trampolí
i ens abracem, branques i arrels, els uns als altres
penso: podria ser a qualsevol lloc, però ara vull ser aquí.

(la nota la es repeteix tantes vegades cap càpiga en 16 segons)

Abric i virtut
la sang roenta
busquem l'empremta
d'un petó a l'últim minut.

Epicentre gener
racons i capses
prunes i panses,
llibres i els mapes d'aquest nostre carrer.

I m'he enfilat al graó més alt de l'escala
memoritzo el món amb ulls d'encert i trampolí
i ens abracem, branques i arrels, els uns als altres
podria ser a qualsevol lloc, però ara vull ser aquí.

I ens trobem una altra nit al cau de rates
entre el núvol del tabac i els glops de vi
i els somriures dels amics avui els fan més àngels
no només baten les ales al cel sobre Berlin.

Apunta clau al pany
amb llengua de precipici
que aquest és només l'inici
del que ha de ser el millor any.









Un altre

Avui al tombar el carrer he topat amb la pressa.
Però m'ha dit que no podia aturar-se,
que no tenia gaire temps.
He obert la mà per dir-li adéu,
però al girar-me
ja no hi era.




Ball de bastons.
Picaven amb tanta força aquelles síl·labes.
Tinc el record d'una manta cargolada al coll
i el riure infantil escanyat a mig cartílag.
Sabia possible el potser no.
Però m'espantava el sol fet de sentir el
'passaràs la nit al balcó'
i tremolava abans d'hora
com les estrelles dels bedolls
com un neó a punt de fondre's.

Potser aquí van néixer les pors.
Quan el pijama em roïa i desàvem els mitjons fent una bola,
un dins de l'altre i torçar enfora.
Tenia un calaix on guardava els tresors:
gomes d'esborrar fetes-mica, clips del cabell, puntes de llapissos de colors,
adhesius de marques que regalaven a la sabateria,
carpetes amb dibuixos, vestits de nina de papers setinats,
postals de cada Nadal, capses d'arracades buides
i les dents de llet que vaig aprendre a arrancar-me sola,
aviat,
sense sentir ni un calfred a la geniva.

2010

De qui és aquest alè?
I aquesta muda imperfecció?
Que ho expliqui qui se n'assabenti.


A les bosses dels ulls m'hi van estendre arrels, pilars i brides,
una bastida de meteorits per trenar-me la vista.
Distrec els retrets amb percepcions anodines.















I quan es perd, on s'amaga la son?
Si no torna perquè no té claus de casa, ni de sol.
Que són les que llegeixo encara
i a la porta de l'institut,
davant la reixa d'entrada,
algú va emparentar el dormir amb Proust:
Les hores que no són vetlla és el temps perdut.
Els llibres no acabats.
La pintura que s'asseca d'un llençol.
El campanar oblidat.
Els timpans descosits del mussol.
L'enteniment fet prosa que no es guarda amb tinta.

L'eloqüència de l'instant l'endemà no té digestió.


Per por i per no perdre-la, em quedaré sempre més desperta.

Nou

Tot ja és inventat:
El color coure d'algunes teulades
La visibilitat reduïda abans d'arribar al xamfrà
El pneumàtic que gira
La formiga que emmagatzema engrunes de pa
El pessigolleig a la part de dins del braç
Les blanques mentides
La democràcia
Les llengües vives
Les vies lliures
El cognom de les cireres
L'epicentre dels terratrèmols
El caminar desacompassat
Les melodies hiper-sensibles
El dies que existies
Aquell teu mig somriure que em va fer tremolar.



Com que sé que hi ets, compto vuit passes.
M'espero quieta, amb una mà que grata papers dins la butxaca
i a l'altra, la roda de l'ipod puja el volum.
La Vashti Vunyan canta en veu més alta 'si pogués passejar vora el teu pensament'.
Ajupo el cap. Pocs segons. El torno a alçar.
Avui m'he promès no buscar-te els ulls.
Però ja conec amb massa detall el tic que t'apropa els dits polze i l'índex a la galta dreta.
Com un atac de concentrar entre el pòmul i l'orella totes les decisions, l'atenció. La intel·ligència.
Si pogués passejar aprop i acaronar-te els desitjos, la sort.
Distant, però, aquesta escrupulosa prudència m'explica quantes tones de nosa et faig.
I en un instant recordo que t'enyoro des de fa tres mesos.
M'empasso l'aire. M'assota de sobte una llarga i encoixinada tristesa.
Amb l'embranzida d'un espasme.
Amb la catapulta i la rotunditat d'un haikú.
Com si hagués de durar sempre.

El vuit més ple

La tardor també tenia color de vent.
I una majúscula letargia.

Guardava tants sons equívocs vora la campana.

T'he buscat als punts cardinals
i als dies senars
i a les arestes de les parets.

Aquí, ara s'apila massa memòria recent.
I és densa i blava. Sempre és blava la memòria.

T'he llegit als retalls de les revistes guardades.
Tots érem allò. Però no m'entendries.
I a mi em confonen els potsers i aquesta muda política
del deixar passar i el laisser faire.


Perquè t'he amanyagat les mans perfectes.
I he vist enlairar-se el teu somriure,
ara m'innunda el buit.

Quarts de set

No hi ha perill.
Potser només una consulta i una endevinalla que encara no poden formular-se.
Viatgen lentes les pàgines.
Fa sol de tarda.
De vegades penso que t'intueixo massa.
Però també em falten moltes pistes per saber si allò que vols és tot el que calles.












De vegades, se m'encallen a la gola les paraules i els diumenges
i em recorre el front una verticalitat
feta de raó,
forquilles d'al·lumini,
acords menors
i plaques de carrers amb noms com el teu nom.
Això no ho he triat jo.
Això he hagut d'empassar-m'ho.
Tot el present d'un mos
i el demà que em desdibuixes.
Com si fos passat.
Com si fos cendra.

La que fa sis

Ara










Ara que ja no puc escriure't cites llargues
Ara que ja no discrepo ni de les ungles, ni dels canons
Ara que se m'han amuntegat hiverns al coll
i només respiro icebergs.
Ara que duc la pluja per teulada
Ara que tinc més mans que el vici de les tardes
Ara que em sobren les sumes del nar tirant a peu
Ara que ja no escolto l'estrepitosa sort de les teves petjades
Ara que ja no em resten més de cinc anys més
Ara que he obert de bat a bat la carcassa
Ara que he dibuixat als mapes el niu del sol que surt a l'est
Ara que m'he tret les dents i les he esteses damunt la taula
Ara que només l'ivori t'explicarà qui sóc i qui vaig ser
Ara que no abans
Ara que no després
Ara que no a les fosques
Ara amb totes les llums
i aquesta flama
a punt de ser apagada
quan arribi el primer raig del dia
amb un cop de vent.

I prou

Que no et quedi res per dir
ni per mi
ja no vull ensopegar més amb el teu dubte
ni amb la teva necessitat de regalar-me totes les culpes de l'univers.
Al teu davant, no em reconec.
I m'he fet massa gran
d'empeus, mentre buscava un aixopluc.
Ni pots. Ni puc
canviar aquesta meva eixelebrada manera de ser
feta d'angúnies i de raons tan inconnexes.


Crec que te n'hauries d'anar.
No jo.
Sinó tu.
Ben lluny. Allà on no escriuen com nosaltres fèiem.
Allà, on els colors tenen un matís que no coneixen les ulleres d'occident.
Allà, on els accidents són fets d'una altra pasta que aquesta.
On els bassals tenen costelles.
On les nenes ja no juguen ni són nenes.
Allà, on les rectes tomben.


Et donaré un radiador
i una castanya.
Una molla de pa de nous i una bossa d'anar comprar les àvies.
Una cinta de ras
i un llapis amb molta mina.
Et donaré un eixam de llana
i una taronja seca
una hemeroteca
i una pilona d'enganxar cartells.
Un anell d'or
i un granet de sacarina.


Fa temps que no tinc gomes d'esborrar paraules escrites.
A Milà es van quedar fent cua
tots els favors
els crits d'auxili
les filmoteques
les galeries de sostre de vidriera
i el terra enllosat com un taulell d'escacs abans de perdre.
Abans de perdre't,
crec que vaig maleir Pompeia
i les ombres en la sorra calcinada.
El dia que jo m'esfondrava
com les torres siameses.
Un tapís menys i a la mà, una cantimplora.
I totes les meves cares plora-que-plora, per la Gran Via, a la Barcelona de la Diada
de senyera gratuïta.
Aquell dia hauria venut l'ànima i totes les robes per un avió i una mesquita
per un telèfon amb prou cobertura i internacional.
Aquell dia, endinsaves canonades sota el fang d'Escòcia
i una espurna et va entrar a l'ull.
Dies després, et va fer tornar.
I jo vaig ser allà i poder-te dir adéu.

Molt temps després, ara em dius que tornes.

I em fa por esperar-te. I no reconèixer el que ara ets.

La que fa cinc

Mes de març. Faldilla curta

Amb vint-i-vuit primaveres a les parpelles
Tots els Pirineus al front i safata de veus greus
Vista de teulades ocres i sabó de canyella
Metre-i-mig, cilíndric tronc i trenta-nou de peus.

Amb cinta mètrica i compàs per mesurar distàncies
i l'angle ascendent d'un somriure de xiclet
Els dits 2 i 3 i el braç cap altres galaxies
de viatge. I mig mare coratge d'en Bertolt Brecht.

I he vingut amb faldilla curta i les mans esteses
i l'orgull sota candau i paper de paret
amb la tinta eixuta
i les lliçons apreses
de totes les lletres de les cintes de cassette.

Espera un moment, encara no em coneixes.
Espera un moment, ara que encara hi ets.

Amb el diari obert al full de les set diferències
els subjuntius, imperfectes i algun condicional
Amb el vocabulari cec de tantes sinestesies
el dubte decisiu i el cinisme fent la vertical.

Amb la lectura dels contes i atenta a l'indici
Amb la neura enterrada i el tic de l'entresol
Amb la cintura en descompte tot baixant pel carril bici
i desfeta la migdiada sota l'ombra d'un parasol.

I he vingut desperta i aguda com una agulla
Afinada com un diumenge amb un diapasó
Àgil de llengua per si rutlla
Incandescent com Shibuya
i el meu cor es despulla amb aquesta cançó.

Espera un moment, ara que saps qui sóc.
Espera un moment, ara que encara hi sóc.

Per robar-li el món al temps.
I rodar tot el temps el món.
Per robar-li el món al temps.
I rodar tot el temps el món.

Pa ra ra rà...






La llei seca

Vaig amuntegar les pors al pany de la porta
buscant habitacions contínues.
Vaig disfressar la rajola de coca-cola i fabra-i-puig
no calia tanta complicitat diürna
ni tanta interferència en l'ona de freqüències de la teva magnitud.

Un magnetisme tan distret
no tindria peça on cabre.
Ni vèrtex d'on caure
per la corrent glaçada dels salts de l'aigua i el cossi de la llet.