Ara
Ara que ja no puc escriure't cites llargues
Ara que ja no discrepo ni de les ungles, ni dels canons
Ara que se m'han amuntegat hiverns al coll
i només respiro icebergs.
Ara que duc la pluja per teulada
Ara que tinc més mans que el vici de les tardes
Ara que em sobren les sumes del nar tirant a peu
Ara que ja no escolto l'estrepitosa sort de les teves petjades
Ara que ja no em resten més de cinc anys més
Ara que he obert de bat a bat la carcassa
Ara que he dibuixat als mapes el niu del sol que surt a l'est
Ara que m'he tret les dents i les he esteses damunt la taula
Ara que només l'ivori t'explicarà qui sóc i qui vaig ser
Ara que no abans
Ara que no després
Ara que no a les fosques
Ara amb totes les llums
i aquesta flama
a punt de ser apagada
quan arribi el primer raig del dia
amb un cop de vent.
I prou
Que no et quedi res per dir
ni per mi
ja no vull ensopegar més amb el teu dubte
ni amb la teva necessitat de regalar-me totes les culpes de l'univers.
Al teu davant, no em reconec.
I m'he fet massa gran
d'empeus, mentre buscava un aixopluc.
Ni pots. Ni puc
canviar aquesta meva eixelebrada manera de ser
feta d'angúnies i de raons tan inconnexes.
Crec que te n'hauries d'anar.
No jo.
Sinó tu.
Ben lluny. Allà on no escriuen com nosaltres fèiem.
Allà, on els colors tenen un matís que no coneixen les ulleres d'occident.
Allà, on els accidents són fets d'una altra pasta que aquesta.
On els bassals tenen costelles.
On les nenes ja no juguen ni són nenes.
Allà, on les rectes tomben.
Et donaré un radiador
i una castanya.
Una molla de pa de nous i una bossa d'anar comprar les àvies.
Una cinta de ras
i un llapis amb molta mina.
Et donaré un eixam de llana
i una taronja seca
una hemeroteca
i una pilona d'enganxar cartells.
Un anell d'or
i un granet de sacarina.
Fa temps que no tinc gomes d'esborrar paraules escrites.
A Milà es van quedar fent cua
tots els favors
els crits d'auxili
les filmoteques
les galeries de sostre de vidriera
i el terra enllosat com un taulell d'escacs abans de perdre.
Abans de perdre't,
crec que vaig maleir Pompeia
i les ombres en la sorra calcinada.
El dia que jo m'esfondrava
com les torres siameses.
Un tapís menys i a la mà, una cantimplora.
I totes les meves cares plora-que-plora, per la Gran Via, a la Barcelona de la Diada
de senyera gratuïta.
Aquell dia hauria venut l'ànima i totes les robes per un avió i una mesquita
per un telèfon amb prou cobertura i internacional.
Aquell dia, endinsaves canonades sota el fang d'Escòcia
i una espurna et va entrar a l'ull.
Dies després, et va fer tornar.
I jo vaig ser allà i poder-te dir adéu.
Molt temps després, ara em dius que tornes.
I em fa por esperar-te. I no reconèixer el que ara ets.
