Seguidors

Tal com raja

10.04.2011

Antiquari

Els calendaris marcaven els dies senars
Com si tinguessin alguna cosa a veure amb les canyes i els ròtuls
I les polpa d’anti-cel·lulític que et penjava a les lleganyes
Jo no sabia el què fer-hi
Ni el cafè de tants obstacles.
Sovint, m’entretenia a cosir disbarats i advertir-te dels punts de vertigen.
Hi havia tantes clàusules als contractes d’afecte
Que no guanyava prou per comprar lupes a l’ànima
I els diccionaris desxifradors d’alfabets críptics
S’havien esgotat a la Tienda del Espía.

I em preguntava també si un nihilista era un algú més feliç
I si pagava la pena tant buffet lliure de desitjos i tantes poques cartes escrites.

Els transports feien vaga i quan no parava quieta em preguntava
Si serviria de res l'alçar protesta
O si hauria de sumar-me a alguna causa ja existent
O inventar-ne de noves com:
vaga al desnivell nerviós
vaga al sabotatge sentimental
vaga a la luxúria que només practiquen els altres
vaga a allò que els passa als altres
vaga al només em passa a mi
vaga a qüestionar sempre les raons

I em preguntava també si un nihilista era un algú més feliç
I si pagava la pena tant buffet lliure de desitjos i tantes poques cartes escrites.

Em deien que pensava massa
Que li donava massa voltes al cap
massa de quina cosa?
d’estímuls?
d’apreciacions?
de cerques de sinceritat?
De deliri + auto-engany, només en compte-gotes.
I, a sobre, em manaven justificar remitents
Perquè sí era de les de buidar la bossa a la taula
I desengreixar els arpons de cada paraula
Com si no sabessin qui sóc...
Com si els destins no anessin amb mi.

I em preguntava també si un nihilista era un algú més feliç
I si pagava la pena tant buffet lliure de desitjos i tantes poques cartes escrites.




6.08.2011

Una irreconeixible línia de baix

L’N2 quan no enfila. Faccions rotundes sucades en nit. La dilatada pressa d’última hora. Conversen aferrissats els joves al costat del seient i un d’ells cita una cançó que l’altre coneix a mig camí. La línia del baix no li sona. No ho pots evitar i pares l’orella.
Tota teoria diu que el principi, sense vincle familiar i auditiu, costa. Arriba i s’entaula la melodia. Més urgent, precisa i simple. Sovint, allò que poua, l’estat anímic i la base tonal que fa de paret mestra no són de fàcil accés pels no-practicants. Penses: Com les cançons, la ciutat, I engegues l’anàlisi de la dicotomia.

Quan l’abans era present, tampoc la reconeixies. Com tampoc encertaves els noms dels carrers als canvis de cruïlla, ni on era el nord, ni el mar, Besós i Llobregat; les coordenades d’aquesta Barcelona que en qüestió d’anys s’ha fet amiga.
Ni tenies més regust que l’exclusiu de les festivitats quan per Nadal veníeu a veure les llums, o esperaves al cotxe que la mare enllestís encàrrecs a la zona dels tallers de confecció –ara xinos de Trafalgar-, fins i tot, el groc candent de les rajoles del conservatori de sostres d’alçada mitja.
Abans, per a tu, Barcelona era baixar, però a una fase fina sobre el llindar. Les càpsules de valeriana i la cua de l’Imax. Els dinars fins quarts de quinze als restaurants. Els canals de televisió que a casa -allà dalt- quedaven lluny d’importar-se. Els equilibrismes entre els solars del Fort Pienc i l’arquitectura emergent. El Tibidabo només reservat a les ocasions col·lectives. Les golondrines i les gàbies d’ocells -Colom i els coloms i l’àngel del Portal-. L’àvia a l’escala tot buscant mantes desades a la part final del passadís. La metamorfosi dels cactus a la terrassa lepantina i els llibres de la casa Beethoven, ‘aquell sord amb tanta sort’.
Perquè no pujaves com els prínceps a la part elevada amb l’N4 o els ferrocarrils sense son. Ni a les Corts, irònicament, hi havia tants castells.
Poc després: El baix i el tram, la torre Agbar, el parc del fòrum d’actitud menys desencantada i sinistra, les xemeneies i l’orxata del Poble Nou. Les millors tardes d’hivern al barri de la Ribera.

Amb el beat del Razz i l’Auditori fent de guia i el sol i les ombres d’una imponent Monumental, mica en mica et sorprèn que creuar la Meridiana, després de les cases xiclet, et posi tant a lloc i retorni la cadència suau, sabuda, propera.
I un dia però saludes veïns i saps que el que calça dues talles grans és el mateix que llença projectils, que els de l’altre entresòl s’estimen a partir de les 3 del matí i que l’Arc de Triomf es medeix amb 10 pedalades i 5 fotos mai espontànies.
Acords en catarsi menor i les harmonies dels nocturns desperten i no saps si l’adreça del dni és real o menys ficció. Perquè el baix és una arrel, allò que et tiba. Però ets dalt de l’N2 i els semàfors desvergonyits no semblen guardar escrúpols a l’hora de desenterrar brides.
Mòbil i disseccionada com un dibuix de Miró, ja no véns, ara hi vius, ara n’ets i la sents als canells i a aquell accent que encara no t’ha atrapat ple d’às obertes.
Tu tota neutra. Dissonant i trànsfuga. Tu i tots els pretèrits, l’humor cru i les línies repintades dels laterals de la Gran Via. Amb tall de batuta, creues la ciutat fins els peus des del cap.
S’atura el trànsit davant l’església del Roser i saltes a la parada d’àlies‘la teva’.
Conscient retornes a la conversa de fa una estona i repasses la línia de baix del particular cançoner. Ara l’has reconeguda. Com aquest terra ple de fulles de plataners.


Ficció publicada a la secció 'Barceloní Accidental' de la revista Time Out Barcelona, l'1 de desembre de 2010.



9.14.2010

Els jutges. O sigui, setze.

El sense és com l'encens, però crema poc.
El seny és com l'enginy, però gelat d'un braç.
El sempre és una empresa a massa llarg plaç.

I el sí, allò que érem. I el no, això que som.









I si ve un jutge i s'atreveix a plantar-li cara a la rotunditat. I a les tornades expertes en camins privats? Sí, sí, li direm, mentre la ganyota es destempla mica en mica. Sí, sí, mentre la rialla s'escola entre tantes promeses al galop.
Jutjar és com prendre el póls abans de començar la partida. I el nervi a contra-rellotge no sap si matar reis o com una reina pot caminar quatre façanes més enllà.
No n'he sabut mai de jugar a escacs. El càlcul i l'estratègia llarga. Les desigualtats entre les figures. Les dames eren més ràpides. Sempre els cabells llargs. Sempre aquella partitura en tons menors. O blanc o negre, però gris no. I ara tot el matriarcat grinyola.
Deien, si bé recordaven, que al cap dels anys els alts càrrecs i la política s'aixamplarien. Uns minuts, tan distrets. Diuen ara que s'atenua el trànsit. S'assequen les ungles; bufa. Em permeto dubtar i amb vigor prestat, puc dir que presagio el punt final abans de les postres.
Aquesta capsa de llumins mai ha estat tan atapeïda.
I qui se salvarà quan cremi: la més pensada o la més veloç?
Mengen el fetge. I juguen els jutges.

3.20.2010

Quinze. Són quinze.

La paciència és pacífica.
I jo sóc tota una guerra.

On la dreta i l'esquerra
són una mateixa línia.

Que no entenc de coordenades
ni d'alquímia,
ni d'actituds verbals pausades.

Tot és terra
aquí a les ungles.
Duc la distància tatuada
com una taca de naixement.

I les consignes són de cera
oberta en cadena, tancada de ment.
Dement i trencat en fragments d'aquesta era.

El present lipotímic m'ha llepat la cara.






3.10.2010

Catorze

Crec que venia a buscar una abraçada
Potser només una moxaina al clatell
O un pessic ample i tou a la galta.

Venia, venia a la cerca
D'alguna frase ben dita
Un travelling horitzontal a càmera lenta
L'ultra-so d'un espai més íntim
D'una sospita pràctica. Aprop teu.

I esfondrar les parets.
I recollir les crosses.
I engolir els marlets.
I desenterrar les fosses

nasals del meu respirar fet de síncopa i cop de martell.
Bassals de tot el que ja vam ploure.
La NASA dels meus satèl·lits. La bassa dels teus retrets
...

I vaig tornar sense res.
Quieta i muda
com el capitell d'una columna dòrica.


(Amb so seria així)

3.08.2010

13

Calia llegir-ho bé.

Era còncau.

Presentava curvatura en buit
i era deprimit pel mig.
Més que de les vores.

Un flaó. Tèrbol. Un colze.

Concebut concili de les condicions del conte.

I li contesta


















perquè no es perdi


















o crida un cop


















fins que es doblegui.


















I es quedi sense aire
que l'anomeni.



2.04.2010

Una dotzena

Nicotinight

Eres arxipèlag
La redempció dels pulmons en parapent
Massa pendent i massa barata la desobediència.
La raó més llarga de l'escrutini
desviava gestos de daltabaix i copacabana
trenca, rou, marciana amén.
Girava el canell com una gírgola

que vaig i venia feta un vampir a punt d'estendre.
A punt de ser una i.
Desert del no-existir
i les calitges vora l'estufa.

Eres estigmatisme
El termòmetre a 40 graus
L'impàs entre el dejavú i un tic.
L'últim vagó i el vent com bufa.
Un elixir dissolt amb sintetitzadors de John Maus.

Vaig torçar el vull dir
i fer la vista grossa.
Tant com l'iris i la còrnia
i l'entesa van cedir.


Arxiu