Tots els trossets de mi que navegament suregen
I totes les valcanitats de les esferes del dial
Diran alguna cosa més que projeccions de mentida
Perquè sota la descarnor de les superfícies d’aquests dies
No es lapida l’honestedat.
I s’obren com de reciclatge abstracte
Les col·lisions de la mandra i la fugacitat de la sorpresa.
I es planten, per fer més clara l’existència
Totes les àncores dels perquès.
En la vastedat del mar de la vida.
La vida, així, en singular
no és teva, ni de les sogres
La vida en determinant majúscula
És del qui la necessita
La vida i els fragments dels migdies i les tardes
La vida i els caramels d’eucaliptus a la butxaca
La vida i el fugisser ensurt dels que no esperaven res
La vida i el magatzem de la fruita que ja és collida i no dorm als arbres.
La vida, així, en singular
no és un planeta, ni un astre sedat d'aplics i bombeta
La vida, aquí, on la camufles
És del qui la pensa en cada forma verbal
La vida i el polsim dels records que venç les escombrades
La vida i la domesticació de l’imperdonable
La vida i els no-pot-ser que sempre hi són
La vida i els clarobscurs de cada concepte de llibertat
La vida, així, en singular
No és un canvi de sigles, ni de segles
La vida, el sí i el mal,
És el tot plegat.
Li dius adéu amb la mà i un empassa-saliva que no et convenç
Sents com s’allarga alguna entranya teva que no coneixies
I, amb la vista, copies una imatge que s’encongeix.
Li dius adéu amb la mà i tota la urbanitat s’ensorra sota les teves derives
Avui, la por té tant de cos que t’adones quant poc la palpaves en present
I els siusplaus no deixen de parir fills i resar et sembla l’única habilitat que tens.
Li dius adéu amb la mà
I quan s’acaba l’adéu
Et fas petita.
I t’adones que ja no et queda res.
Tinc una carniceria d’auto-resposta
Que condueix frisosa entre les runes de la salut i el nar fent
Tinc, també, un aixopluc de sirenes i versos i venes
Que cremen sense vergonya per les mitges-pistes i el dia sencer
Tinc un racó de llums, un pot de llegums i un coixí de fred
Tinc un riu que no riu, un matoll de mató i dos queixals del seny.
Tinc un ou trencanous que no sap ballet
Tinc un rínxol llis i un front d’unicorn i un cervell amb ceps
Tinc l’aqüeducte de Segòvia i el vigilant al camp de sègol,
l'un al genoll esquerre, l’altre al genoll dret
tinc un calendari penjat a l’armari on només caldegen els dies feiners.
Tinc, a més a més, competència deshonesta i, al compte bancari, números vermells.
Tinc la reixa oberta i un ciclista del tour fent cua a l’atur
I tinc consol de tontos perquè, tot i el singular, tinc el mal de tots
Tinc quadres a la camisa i discos den Sisa i, sense cap pila, un ventilador
Tinc un avi a cal metge i una cara lletja i ganes de veure’t, aquesta tardor
Tinc, per si fos poc, temps per fer poemes i cantar cançons pujades de tò
I només per això, a la pregunta “què tens?” jo sempre contesto:
“¿Que qué es lo que tengo? Que tengo de tó!”
Recolliré un retall de tu
Retallaré un recull de jos.
Rellegiré el teu ventre
Rebentaré lectures
Revestiré les cures
I et curaré les vestides
T’enterraré les despulles.
I et regalaré flors.
Recolliré un retall de tu
Retallaré un recull de jos.
Tot ja és inventat:
