La N2 quan no enfila. Faccions rotundes sucades en nit. La dilatada pressa d’última hora. Conversen aferrissats els joves al costat del seient i un d’ells cita una cançó que l’altre coneix a mig camí. La línia del baix no li sona. No ho pots evitar i pares l’orella.
Tota teoria diu que el principi, sense vincle familiar i auditiu, costa. Arriba i s’entaula la melodia. Més urgent, precisa i simple. Sovint, allò que poua, l’estat anímic i la base tonal que fa de paret mestra no són de fàcil accés pels no-practicants. Penses: Com les cançons, la ciutat, I engegues l’anàlisi de la dicotomia.
Quan l’abans era present, tampoc la reconeixies. Com tampoc encertaves els noms dels carrers als canvis de cruïlla, ni on era el nord, ni el mar, Besós i Llobregat; les coordenades d’aquesta Barcelona que en qüestió d’anys s’ha fet amiga.
Ni tenies més regust que l’exclusiu de les festivitats quan per Nadal veníeu a veure les llums, o esperaves al cotxe que la mare enllestís encàrrecs a la zona dels tallers de confecció –ara xinesos de Trafalgar-, fins i tot, el groc candent de les rajoles del conservatori de sostres d’alçada mitja.
Abans, per a tu, Barcelona era baixar, però a una fase fina sobre el llindar. Les càpsules de valeriana i la cua de l’Imax. Els dinars fins quarts de quinze als restaurants. Els canals de televisió que a casa -allà dalt- quedaven lluny d’importar-se. Els equilibrismes entre els solars del Fort Pienc i l’arquitectura emergent. El Tibidabo només reservat a les ocasions col·lectives. Les golondrines i les gàbies d’ocells -Colom i els coloms i l’àngel del Portal-. L’àvia a l’escala tot buscant mantes desades a la part final del passadís. La metamorfosi dels cactus a la terrassa lepantina i els llibres de la casa Beethoven, ‘aquell sord amb tanta sort’.
Perquè no pujaves com els prínceps a la part elevada amb la N4 o els ferrocarrils sense son. Ni a les Corts, irònicament, hi havia tants castells.
Poc després: El baix i el tram, la torre Agbar, el parc del fòrum d’actitud menys desencantada i sinistra, les xemeneies i l’orxata del Poble Nou. Les millors tardes d’hivern al barri de la Ribera.
Amb el beat del Razz i l’Auditori fent de guia i el sol i les ombres d’una imponent Monumental, mica en mica et sorprèn que creuar la Meridiana, després de les cases xiclet, et posi tant a lloc i retorni la cadència suau, sabuda, propera.
I un dia però saludes veïns i saps que el que calça dues talles grans és el mateix que llença projectils, que els de l’altre entresòl s’estimen a partir de les 3 del matí i que l’Arc de Triomf es medeix amb 10 pedalades i 5 fotos mai espontànies.
Acords en catarsi menor i les harmonies dels nocturns desperten i no saps si l’adreça del dni és real o menys ficció. Perquè el baix és una arrel, allò que et tiba. Però ets dalt de la N2 i els semàfors desvergonyits no semblen guardar escrúpols a l’hora de desenterrar brides.
Mòbil i disseccionada com un dibuix de Miró, ja no véns, ara hi vius, ara n’ets i la sents als canells i a aquell accent que encara no t’ha atrapat ple d’às obertes.
Tu tota neutra. Dissonant i trànsfuga. Tu i tots els pretèrits, l’humor cru i les línies repintades dels laterals de la Gran Via. Amb tall de batuta, creues la ciutat fins els peus des del cap.
S’atura el trànsit davant l’església del Roser i saltes a la parada d’àlies‘la teva’.
Conscient retornes a la conversa de fa una estona i repasses la línia de baix del particular cançoner. Ara l’has reconeguda. Com aquest terra ple de fulles de plataners.
Ficció publicada a la secció 'Barceloní Accidental' de la revista Time Out Barcelona, l'1 de desembre de 2010.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
