Tot ja és inventat:El color coure d'algunes teulades
La visibilitat reduïda abans d'arribar al xamfrà
El pneumàtic que gira
La formiga que emmagatzema engrunes de pa
El pessigolleig a la part de dins del braç
Les blanques mentides
La democràcia
Les llengües vives
Les vies lliures
El cognom de les cireres
L'epicentre dels terratrèmols
El caminar desacompassat
Les melodies hiper-sensibles
El dies que existies
Aquell teu mig somriure que em va fer tremolar.
Com que sé que hi ets, compto vuit passes.
M'espero quieta, amb una mà que grata papers dins la butxaca
i a l'altra, la roda de l'ipod puja el volum.
La Vashti Vunyan canta en veu més alta 'si pogués passejar vora el teu pensament'.
Ajupo el cap. Pocs segons. El torno a alçar.
Avui m'he promès no buscar-te els ulls.
Però ja conec amb massa detall el tic que t'apropa els dits polze i l'índex a la galta dreta.
Com un atac de concentrar entre el pòmul i l'orella totes les decisions, l'atenció. La intel·ligència.
Si pogués passejar aprop i acaronar-te els desitjos, la sort.
Distant, però, aquesta escrupulosa prudència m'explica quantes tones de nosa et faig.
I en un instant recordo que t'enyoro des de fa tres mesos.
M'empasso l'aire. M'assota de sobte una llarga i encoixinada tristesa.
Amb l'embranzida d'un espasme.
Amb la catapulta i la rotunditat d'un haikú.
Com si hagués de durar sempre.
