Seguidors

10.04.2011

Antiquari

Els calendaris marcaven els dies senars
Com si tinguessin alguna cosa a veure amb les canyes i els ròtuls
I les polpa d’anti-cel·lulític que et penjava a les lleganyes
Jo no sabia el què fer-hi
Ni el cafè de tants obstacles.
Sovint, m’entretenia a cosir disbarats i advertir-te dels punts de vertigen.
Hi havia tantes clàusules als contractes d’afecte
Que no guanyava prou per comprar lupes a l’ànima
I els diccionaris desxifradors d’alfabets críptics
S’havien esgotat a la Tienda del Espía.

I em preguntava també si un nihilista era un algú més feliç
I si pagava la pena tant buffet lliure de desitjos i tantes poques cartes escrites.

Els transports feien vaga i quan no parava quieta em preguntava
Si serviria de res l'alçar protesta
O si hauria de sumar-me a alguna causa ja existent
O inventar-ne de noves com:
vaga al desnivell nerviós
vaga al sabotatge sentimental
vaga a la luxúria que només practiquen els altres
vaga a allò que els passa als altres
vaga al només em passa a mi
vaga a qüestionar sempre les raons

I em preguntava també si un nihilista era un algú més feliç
I si pagava la pena tant buffet lliure de desitjos i tantes poques cartes escrites.

Em deien que pensava massa
Que li donava massa voltes al cap
massa de quina cosa?
d’estímuls?
d’apreciacions?
de cerques de sinceritat?
De deliri + auto-engany, només en compte-gotes.
I, a sobre, em manaven justificar remitents
Perquè sí era de les de buidar la bossa a la taula
I desengreixar els arpons de cada paraula
Com si no sabessin qui sóc...
Com si els destins no anessin amb mi.

I em preguntava també si un nihilista era un algú més feliç
I si pagava la pena tant buffet lliure de desitjos i tantes poques cartes escrites.




Cap comentari:

Arxiu