Quinze. Són quinze.

La paciència és pacífica.
I jo sóc tota una guerra.

On la dreta i l'esquerra
són una mateixa línia.

Que no entenc de coordenades
ni d'alquímia,
ni d'actituds verbals pausades.

Tot és terra
aquí a les ungles.
Duc la distància tatuada
com una taca de naixement.

I les consignes són de cera
oberta en cadena, tancada de ment.
Dement i trencat en fragments d'aquesta era.

El present lipotímic m'ha llepat la cara.

Catorze

Crec que venia a buscar una abraçada
Potser només una moxaina al clatell
O un pessic ample i tou a la galta.

Venia, venia a la cerca
D'alguna frase ben dita
Un travelling horitzontal a càmera lenta
L'ultra-so d'un espai més íntim
D'una sospita pràctica. Aprop teu.

I esfondrar les parets.
I recollir les crosses.
I engolir els marlets.
I desenterrar les fosses

nasals del meu respirar fet de síncopa i cop de martell.
Bassals de tot el que ja vam ploure.
La NASA dels meus satèl·lits. La bassa dels teus retrets
...

I vaig tornar sense res.
Quieta i muda
com el capitell d'una columna dòrica.


(Amb so seria així)

13

Calia llegir-ho bé.

Era còncau.

Presentava curvatura en buit
i era deprimit pel mig.
Més que de les vores.

Un flaó. Tèrbol. Un colze.

Concebut concili de les condicions del conte.

I li contesta


















perquè no es perdi


















o crida un cop


















fins que es doblegui.


















I es quedi sense aire
que l'anomeni.

Una dotzena

Nicotinight

Eres arxipèlag
La redempció dels pulmons en parapent
Massa pendent i massa barata la desobediència.
La raó més llarga de l'escrutini
desviava gestos de daltabaix i copacabana
trenca, rou, marciana amén.
Girava el canell com una gírgola

que vaig i venia feta un vampir a punt d'estendre.
A punt de ser una i.
Desert del no-existir
i les calitges vora l'estufa.

Eres estigmatisme
El termòmetre a 40 graus
L'impàs entre el dejavú i un tic.
L'últim vagó i el vent com bufa.
Un elixir dissolt amb sintetitzadors de John Maus.

Vaig torçar el vull dir
i fer la vista grossa.
Tant com l'iris i la còrnia
i l'entesa van cedir.

u i u però sense por

(ritme de la cançó com un abril/cerral encara no cantada en quatre x quatre però no puc dir el temps perquè no tinc el metrònom a mà)


I és al final
que aprenem la mida
d'un i altre dia,
entre el potser i el cal.

Origami habitual
fins l'hora mansa
quan desem la dansa
i el cant coral.

I m'he enfilat al graó més alt de l'escala
memoritzo el món amb ulls d'encert i trampolí
i ens abracem, branques i arrels, els uns als altres
penso: podria ser a qualsevol lloc, però ara vull ser aquí.

(la nota la es repeteix tantes vegades cap càpiga en 16 segons)

Abric i virtut
la sang roenta
busquem l'empremta
d'un petó a l'últim minut.

Epicentre gener
racons i capses
prunes i panses,
llibres i els mapes d'aquest nostre carrer.

I m'he enfilat al graó més alt de l'escala
memoritzo el món amb ulls d'encert i trampolí
i ens abracem, branques i arrels, els uns als altres
podria ser a qualsevol lloc, però ara vull ser aquí.

I ens trobem una altra nit al cau de rates
entre el núvol del tabac i els glops de vi
i els somriures dels amics avui els fan més àngels
no només baten les ales al cel sobre Berlin.

Apunta clau al pany
amb llengua de precipici
que aquest és només l'inici
del que ha de ser el millor any.









Un altre

Avui al tombar el carrer he topat amb la pressa.
Però m'ha dit que no podia aturar-se,
que no tenia gaire temps.
He obert la mà per dir-li adéu,
però al girar-me
ja no hi era.




Ball de bastons.
Picaven amb tanta força aquelles síl·labes.
Tinc el record d'una manta cargolada al coll
i el riure infantil escanyat a mig cartílag.
Sabia possible el potser no.
Però m'espantava el sol fet de sentir el
'passaràs la nit al balcó'
i tremolava abans d'hora
com les estrelles dels bedolls
com un neó a punt de fondre's.

Potser aquí van néixer les pors.
Quan el pijama em roïa i desàvem els mitjons fent una bola,
un dins de l'altre i torçar enfora.
Tenia un calaix on guardava els tresors:
gomes d'esborrar fetes-mica, clips del cabell, puntes de llapissos de colors,
adhesius de marques que regalaven a la sabateria,
carpetes amb dibuixos, vestits de nina de papers setinats,
postals de cada Nadal, capses d'arracades buides
i les dents de llet que vaig aprendre a arrancar-me sola,
aviat,
sense sentir ni un calfred a la geniva.

2010

De qui és aquest alè?
I aquesta muda imperfecció?
Que ho expliqui qui se n'assabenti.


A les bosses dels ulls m'hi van estendre arrels, pilars i brides,
una bastida de meteorits per trenar-me la vista.
Distrec els retrets amb percepcions anodines.















I quan es perd, on s'amaga la son?
Si no torna perquè no té claus de casa, ni de sol.
Que són les que llegeixo encara
i a la porta de l'institut,
davant la reixa d'entrada,
algú va emparentar el dormir amb Proust:
Les hores que no són vetlla és el temps perdut.
Els llibres no acabats.
La pintura que s'asseca d'un llençol.
El campanar oblidat.
Els timpans descosits del mussol.
L'enteniment fet prosa que no es guarda amb tinta.

L'eloqüència de l'instant l'endemà no té digestió.


Per por i per no perdre-la, em quedaré sempre més desperta.

Nou

Tot ja és inventat:
El color coure d'algunes teulades
La visibilitat reduïda abans d'arribar al xamfrà
El pneumàtic que gira
La formiga que emmagatzema engrunes de pa
El pessigolleig a la part de dins del braç
Les blanques mentides
La democràcia
Les llengües vives
Les vies lliures
El cognom de les cireres
L'epicentre dels terratrèmols
El caminar desacompassat
Les melodies hiper-sensibles
El dies que existies
Aquell teu mig somriure que em va fer tremolar.



Com que sé que hi ets, compto vuit passes.
M'espero quieta, amb una mà que grata papers dins la butxaca
i a l'altra, la roda de l'ipod puja el volum.
La Vashti Vunyan canta en veu més alta 'si pogués passejar vora el teu pensament'.
Ajupo el cap. Pocs segons. El torno a alçar.
Avui m'he promès no buscar-te els ulls.
Però ja conec amb massa detall el tic que t'apropa els dits polze i l'índex a la galta dreta.
Com un atac de concentrar entre el pòmul i l'orella totes les decisions, l'atenció. La intel·ligència.
Si pogués passejar aprop i acaronar-te els desitjos, la sort.
Distant, però, aquesta escrupulosa prudència m'explica quantes tones de nosa et faig.
I en un instant recordo que t'enyoro des de fa tres mesos.
M'empasso l'aire. M'assota de sobte una llarga i encoixinada tristesa.
Amb l'embranzida d'un espasme.
Amb la catapulta i la rotunditat d'un haikú.
Com si hagués de durar sempre.