Seguidors

9.14.2010

Els jutges. O sigui, setze.

El sense és com l'encens, però crema poc.
El seny és com l'enginy, però gelat d'un braç.
El sempre és una empresa a massa llarg plaç.

I el sí, allò que érem. I el no, això que som.









I si ve un jutge i s'atreveix a plantar-li cara a la rotunditat. I a les tornades expertes en camins privats? Sí, sí, li direm, mentre la ganyota es destempla mica en mica. Sí, sí, mentre la rialla s'escola entre tantes promeses al galop.
Jutjar és com prendre el póls abans de començar la partida. I el nervi a contra-rellotge no sap si matar reis o com una reina pot caminar quatre façanes més enllà.
No n'he sabut mai de jugar a escacs. El càlcul i l'estratègia llarga. Les desigualtats entre les figures. Les dames eren més ràpides. Sempre els cabells llargs. Sempre aquella partitura en tons menors. O blanc o negre, però gris no. I ara tot el matriarcat grinyola.
Deien, si bé recordaven, que al cap dels anys els alts càrrecs i la política s'aixamplarien. Uns minuts, tan distrets. Diuen ara que s'atenua el trànsit. S'assequen les ungles; bufa. Em permeto dubtar i amb vigor prestat, puc dir que presagio el punt final abans de les postres.
Aquesta capsa de llumins mai ha estat tan atapeïda.
I qui se salvarà quan cremi: la més pensada o la més veloç?
Mengen el fetge. I juguen els jutges.

Cap comentari:

Arxiu