Antiquari

Els calendaris marcaven els dies senars
Com si tinguessin alguna cosa a veure amb les canyes i els ròtuls
I les polpa d’anti-cel·lulític que et penjava a les lleganyes
Jo no sabia el què fer-hi
Ni el cafè de tants obstacles.
Sovint, m’entretenia a cosir disbarats i advertir-te dels punts de vertigen.
Hi havia tantes clàusules als contractes d’afecte
Que no guanyava prou per comprar lupes a l’ànima
I els diccionaris desxifradors d’alfabets críptics
S’havien esgotat a la Tienda del Espía.

I em preguntava també si un nihilista era un algú més feliç
I si pagava la pena tant buffet lliure de desitjos i tantes poques cartes escrites.

Els transports feien vaga i quan no parava quieta em preguntava
Si serviria de res l'alçar protesta
O si hauria de sumar-me a alguna causa ja existent
O inventar-ne de noves com:
vaga al desnivell nerviós
vaga al sabotatge sentimental
vaga a la luxúria que només practiquen els altres
vaga a allò que els passa als altres
vaga al només em passa a mi
vaga a qüestionar sempre les raons

I em preguntava també si un nihilista era un algú més feliç
I si pagava la pena tant buffet lliure de desitjos i tantes poques cartes escrites.

Em deien que pensava massa
Que li donava massa voltes al cap
massa de quina cosa?
d’estímuls?
d’apreciacions?
de cerques de sinceritat?
De deliri + auto-engany, només en compte-gotes.
I, a sobre, em manaven justificar remitents
Perquè sí era de les de buidar la bossa a la taula
I desengreixar els arpons de cada paraula
Com si no sabessin qui sóc...
Com si els destins no anessin amb mi.

I em preguntava també si un nihilista era un algú més feliç
I si pagava la pena tant buffet lliure de desitjos i tantes poques cartes escrites.

Una irreconeixible línia de baix

La N2 quan no enfila. Faccions rotundes sucades en nit. La dilatada pressa d’última hora. Conversen aferrissats els joves al costat del seient i un d’ells cita una cançó que l’altre coneix a mig camí. La línia del baix no li sona. No ho pots evitar i pares l’orella.
Tota teoria diu que el principi, sense vincle familiar i auditiu, costa. Arriba i s’entaula la melodia. Més urgent, precisa i simple. Sovint, allò que poua, l’estat anímic i la base tonal que fa de paret mestra no són de fàcil accés pels no-practicants. Penses: Com les cançons, la ciutat, I engegues l’anàlisi de la dicotomia.

Quan l’abans era present, tampoc la reconeixies. Com tampoc encertaves els noms dels carrers als canvis de cruïlla, ni on era el nord, ni el mar, Besós i Llobregat; les coordenades d’aquesta Barcelona que en qüestió d’anys s’ha fet amiga.
Ni tenies més regust que l’exclusiu de les festivitats quan per Nadal veníeu a veure les llums, o esperaves al cotxe que la mare enllestís encàrrecs a la zona dels tallers de confecció –ara xinesos de Trafalgar-, fins i tot, el groc candent de les rajoles del conservatori de sostres d’alçada mitja.
Abans, per a tu, Barcelona era baixar, però a una fase fina sobre el llindar. Les càpsules de valeriana i la cua de l’Imax. Els dinars fins quarts de quinze als restaurants. Els canals de televisió que a casa -allà dalt- quedaven lluny d’importar-se. Els equilibrismes entre els solars del Fort Pienc i l’arquitectura emergent. El Tibidabo només reservat a les ocasions col·lectives. Les golondrines i les gàbies d’ocells -Colom i els coloms i l’àngel del Portal-. L’àvia a l’escala tot buscant mantes desades a la part final del passadís. La metamorfosi dels cactus a la terrassa lepantina i els llibres de la casa Beethoven, ‘aquell sord amb tanta sort’.
Perquè no pujaves com els prínceps a la part elevada amb la N4 o els ferrocarrils sense son. Ni a les Corts, irònicament, hi havia tants castells.
Poc després: El baix i el tram, la torre Agbar, el parc del fòrum d’actitud menys desencantada i sinistra, les xemeneies i l’orxata del Poble Nou. Les millors tardes d’hivern al barri de la Ribera.

Amb el beat del Razz i l’Auditori fent de guia i el sol i les ombres d’una imponent Monumental, mica en mica et sorprèn que creuar la Meridiana, després de les cases xiclet, et posi tant a lloc i retorni la cadència suau, sabuda, propera.
I un dia però saludes veïns i saps que el que calça dues talles grans és el mateix que llença projectils, que els de l’altre entresòl s’estimen a partir de les 3 del matí i que l’Arc de Triomf es medeix amb 10 pedalades i 5 fotos mai espontànies.
Acords en catarsi menor i les harmonies dels nocturns desperten i no saps si l’adreça del dni és real o menys ficció. Perquè el baix és una arrel, allò que et tiba. Però ets dalt de la N2 i els semàfors desvergonyits no semblen guardar escrúpols a l’hora de desenterrar brides.
Mòbil i disseccionada com un dibuix de Miró, ja no véns, ara hi vius, ara n’ets i la sents als canells i a aquell accent que encara no t’ha atrapat ple d’às obertes.
Tu tota neutra. Dissonant i trànsfuga. Tu i tots els pretèrits, l’humor cru i les línies repintades dels laterals de la Gran Via. Amb tall de batuta, creues la ciutat fins els peus des del cap.
S’atura el trànsit davant l’església del Roser i saltes a la parada d’àlies‘la teva’.
Conscient retornes a la conversa de fa una estona i repasses la línia de baix del particular cançoner. Ara l’has reconeguda. Com aquest terra ple de fulles de plataners.


Ficció publicada a la secció 'Barceloní Accidental' de la revista Time Out Barcelona, l'1 de desembre de 2010.

Els jutges. O sigui, setze.

El sense és com l'encens, però crema poc.
El seny és com l'enginy, però gelat d'un braç.
El sempre és una empresa a massa llarg plaç.

I el sí, allò que érem. I el no, això que som.









I si ve un jutge i s'atreveix a plantar-li cara a la rotunditat. I a les tornades expertes en camins privats? Sí, sí, li direm, mentre la ganyota es destempla mica en mica. Sí, sí, mentre la rialla s'escola entre tantes promeses al galop.
Jutjar és com prendre el póls abans de començar la partida. I el nervi a contra-rellotge no sap si matar reis o com una reina pot caminar quatre façanes més enllà.
No n'he sabut mai de jugar a escacs. El càlcul i l'estratègia llarga. Les desigualtats entre les figures. Les dames eren més ràpides. Sempre els cabells llargs. Sempre aquella partitura en tons menors. O blanc o negre, però gris no. I ara tot el matriarcat grinyola.
Deien, si bé recordaven, que al cap dels anys els alts càrrecs i la política s'aixamplarien. Uns minuts, tan distrets. Diuen ara que s'atenua el trànsit. S'assequen les ungles; bufa. Em permeto dubtar i amb vigor prestat, puc dir que presagio el punt final abans de les postres.
Aquesta capsa de llumins mai ha estat tan atapeïda.
I qui se salvarà quan cremi: la més pensada o la més veloç?
Mengen el fetge. I juguen els jutges.

Quinze. Són quinze.

La paciència és pacífica.
I jo sóc tota una guerra.

On la dreta i l'esquerra
són una mateixa línia.

Que no entenc de coordenades
ni d'alquímia,
ni d'actituds verbals pausades.

Tot és terra
aquí a les ungles.
Duc la distància tatuada
com una taca de naixement.

I les consignes són de cera
oberta en cadena, tancada de ment.
Dement i trencat en fragments d'aquesta era.

El present lipotímic m'ha llepat la cara.

Catorze

Crec que venia a buscar una abraçada
Potser només una moxaina al clatell
O un pessic ample i tou a la galta.

Venia, venia a la cerca
D'alguna frase ben dita
Un travelling horitzontal a càmera lenta
L'ultra-so d'un espai més íntim
D'una sospita pràctica. Aprop teu.

I esfondrar les parets.
I recollir les crosses.
I engolir els marlets.
I desenterrar les fosses

nasals del meu respirar fet de síncopa i cop de martell.
Bassals de tot el que ja vam ploure.
La NASA dels meus satèl·lits. La bassa dels teus retrets
...

I vaig tornar sense res.
Quieta i muda
com el capitell d'una columna dòrica.


(Amb so seria així)

13

Calia llegir-ho bé.

Era còncau.

Presentava curvatura en buit
i era deprimit pel mig.
Més que de les vores.

Un flaó. Tèrbol. Un colze.

Concebut concili de les condicions del conte.

I li contesta


















perquè no es perdi


















o crida un cop


















fins que es doblegui.


















I es quedi sense aire
que l'anomeni.

Una dotzena

Nicotinight

Eres arxipèlag
La redempció dels pulmons en parapent
Massa pendent i massa barata la desobediència.
La raó més llarga de l'escrutini
desviava gestos de daltabaix i copacabana
trenca, rou, marciana amén.
Girava el canell com una gírgola

que vaig i venia feta un vampir a punt d'estendre.
A punt de ser una i.
Desert del no-existir
i les calitges vora l'estufa.

Eres estigmatisme
El termòmetre a 40 graus
L'impàs entre el dejavú i un tic.
L'últim vagó i el vent com bufa.
Un elixir dissolt amb sintetitzadors de John Maus.

Vaig torçar el vull dir
i fer la vista grossa.
Tant com l'iris i la còrnia
i l'entesa van cedir.

u i u però sense por

(ritme de la cançó com un abril/cerral encara no cantada en quatre x quatre però no puc dir el temps perquè no tinc el metrònom a mà)


I és al final
que aprenem la mida
d'un i altre dia,
entre el potser i el cal.

Origami habitual
fins l'hora mansa
quan desem la dansa
i el cant coral.

I m'he enfilat al graó més alt de l'escala
memoritzo el món amb ulls d'encert i trampolí
i ens abracem, branques i arrels, els uns als altres
penso: podria ser a qualsevol lloc, però ara vull ser aquí.

(la nota la es repeteix tantes vegades cap càpiga en 16 segons)

Abric i virtut
la sang roenta
busquem l'empremta
d'un petó a l'últim minut.

Epicentre gener
racons i capses
prunes i panses,
llibres i els mapes d'aquest nostre carrer.

I m'he enfilat al graó més alt de l'escala
memoritzo el món amb ulls d'encert i trampolí
i ens abracem, branques i arrels, els uns als altres
podria ser a qualsevol lloc, però ara vull ser aquí.

I ens trobem una altra nit al cau de rates
entre el núvol del tabac i els glops de vi
i els somriures dels amics avui els fan més àngels
no només baten les ales al cel sobre Berlin.

Apunta clau al pany
amb llengua de precipici
que aquest és només l'inici
del que ha de ser el millor any.









Un altre

Avui al tombar el carrer he topat amb la pressa.
Però m'ha dit que no podia aturar-se,
que no tenia gaire temps.
He obert la mà per dir-li adéu,
però al girar-me
ja no hi era.




Ball de bastons.
Picaven amb tanta força aquelles síl·labes.
Tinc el record d'una manta cargolada al coll
i el riure infantil escanyat a mig cartílag.
Sabia possible el potser no.
Però m'espantava el sol fet de sentir el
'passaràs la nit al balcó'
i tremolava abans d'hora
com les estrelles dels bedolls
com un neó a punt de fondre's.

Potser aquí van néixer les pors.
Quan el pijama em roïa i desàvem els mitjons fent una bola,
un dins de l'altre i torçar enfora.
Tenia un calaix on guardava els tresors:
gomes d'esborrar fetes-mica, clips del cabell, puntes de llapissos de colors,
adhesius de marques que regalaven a la sabateria,
carpetes amb dibuixos, vestits de nina de papers setinats,
postals de cada Nadal, capses d'arracades buides
i les dents de llet que vaig aprendre a arrancar-me sola,
aviat,
sense sentir ni un calfred a la geniva.

2010

De qui és aquest alè?
I aquesta muda imperfecció?
Que ho expliqui qui se n'assabenti.


A les bosses dels ulls m'hi van estendre arrels, pilars i brides,
una bastida de meteorits per trenar-me la vista.
Distrec els retrets amb percepcions anodines.















I quan es perd, on s'amaga la son?
Si no torna perquè no té claus de casa, ni de sol.
Que són les que llegeixo encara
i a la porta de l'institut,
davant la reixa d'entrada,
algú va emparentar el dormir amb Proust:
Les hores que no són vetlla és el temps perdut.
Els llibres no acabats.
La pintura que s'asseca d'un llençol.
El campanar oblidat.
Els timpans descosits del mussol.
L'enteniment fet prosa que no es guarda amb tinta.

L'eloqüència de l'instant l'endemà no té digestió.


Per por i per no perdre-la, em quedaré sempre més desperta.

Nou

Tot ja és inventat:
El color coure d'algunes teulades
La visibilitat reduïda abans d'arribar al xamfrà
El pneumàtic que gira
La formiga que emmagatzema engrunes de pa
El pessigolleig a la part de dins del braç
Les blanques mentides
La democràcia
Les llengües vives
Les vies lliures
El cognom de les cireres
L'epicentre dels terratrèmols
El caminar desacompassat
Les melodies hiper-sensibles
El dies que existies
Aquell teu mig somriure que em va fer tremolar.



Com que sé que hi ets, compto vuit passes.
M'espero quieta, amb una mà que grata papers dins la butxaca
i a l'altra, la roda de l'ipod puja el volum.
La Vashti Vunyan canta en veu més alta 'si pogués passejar vora el teu pensament'.
Ajupo el cap. Pocs segons. El torno a alçar.
Avui m'he promès no buscar-te els ulls.
Però ja conec amb massa detall el tic que t'apropa els dits polze i l'índex a la galta dreta.
Com un atac de concentrar entre el pòmul i l'orella totes les decisions, l'atenció. La intel·ligència.
Si pogués passejar aprop i acaronar-te els desitjos, la sort.
Distant, però, aquesta escrupulosa prudència m'explica quantes tones de nosa et faig.
I en un instant recordo que t'enyoro des de fa tres mesos.
M'empasso l'aire. M'assota de sobte una llarga i encoixinada tristesa.
Amb l'embranzida d'un espasme.
Amb la catapulta i la rotunditat d'un haikú.
Com si hagués de durar sempre.

El vuit més ple

La tardor també tenia color de vent.
I una majúscula letargia.

Guardava tants sons equívocs vora la campana.

T'he buscat als punts cardinals
i als dies senars
i a les arestes de les parets.

Aquí, ara s'apila massa memòria recent.
I és densa i blava. Sempre és blava la memòria.

T'he llegit als retalls de les revistes guardades.
Tots érem allò. Però no m'entendries.
I a mi em confonen els potsers i aquesta muda política
del deixar passar i el laisser faire.


Perquè t'he amanyagat les mans perfectes.
I he vist enlairar-se el teu somriure,
ara m'innunda el buit.

Quarts de set

No hi ha perill.
Potser només una consulta i una endevinalla que encara no poden formular-se.
Viatgen lentes les pàgines.
Fa sol de tarda.
De vegades penso que t'intueixo massa.
Però també em falten moltes pistes per saber si allò que vols és tot el que calles.












De vegades, se m'encallen a la gola les paraules i els diumenges
i em recorre el front una verticalitat
feta de raó,
forquilles d'al·lumini,
acords menors
i plaques de carrers amb noms com el teu nom.
Això no ho he triat jo.
Això he hagut d'empassar-m'ho.
Tot el present d'un mos
i el demà que em desdibuixes.
Com si fos passat.
Com si fos cendra.

La que fa sis

Ara










Ara que ja no puc escriure't cites llargues
Ara que ja no discrepo ni de les ungles, ni dels canons
Ara que se m'han amuntegat hiverns al coll
i només respiro icebergs.
Ara que duc la pluja per teulada
Ara que tinc més mans que el vici de les tardes
Ara que em sobren les sumes del nar tirant a peu
Ara que ja no escolto l'estrepitosa sort de les teves petjades
Ara que ja no em resten més de cinc anys més
Ara que he obert de bat a bat la carcassa
Ara que he dibuixat als mapes el niu del sol que surt a l'est
Ara que m'he tret les dents i les he esteses damunt la taula
Ara que només l'ivori t'explicarà qui sóc i qui vaig ser
Ara que no abans
Ara que no després
Ara que no a les fosques
Ara amb totes les llums
i aquesta flama
a punt de ser apagada
quan arribi el primer raig del dia
amb un cop de vent.

I prou

Que no et quedi res per dir
ni per mi
ja no vull ensopegar més amb el teu dubte
ni amb la teva necessitat de regalar-me totes les culpes de l'univers.
Al teu davant, no em reconec.
I m'he fet massa gran
d'empeus, mentre buscava un aixopluc.
Ni pots. Ni puc
canviar aquesta meva eixelebrada manera de ser
feta d'angúnies i de raons tan inconnexes.


Crec que te n'hauries d'anar.
No jo.
Sinó tu.
Ben lluny. Allà on no escriuen com nosaltres fèiem.
Allà, on els colors tenen un matís que no coneixen les ulleres d'occident.
Allà, on els accidents són fets d'una altra pasta que aquesta.
On els bassals tenen costelles.
On les nenes ja no juguen ni són nenes.
Allà, on les rectes tomben.


Et donaré un radiador
i una castanya.
Una molla de pa de nous i una bossa d'anar comprar les àvies.
Una cinta de ras
i un llapis amb molta mina.
Et donaré un eixam de llana
i una taronja seca
una hemeroteca
i una pilona d'enganxar cartells.
Un anell d'or
i un granet de sacarina.


Fa temps que no tinc gomes d'esborrar paraules escrites.
A Milà es van quedar fent cua
tots els favors
els crits d'auxili
les filmoteques
les galeries de sostre de vidriera
i el terra enllosat com un taulell d'escacs abans de perdre.
Abans de perdre't,
crec que vaig maleir Pompeia
i les ombres en la sorra calcinada.
El dia que jo m'esfondrava
com les torres siameses.
Un tapís menys i a la mà, una cantimplora.
I totes les meves cares plora-que-plora, per la Gran Via, a la Barcelona de la Diada
de senyera gratuïta.
Aquell dia hauria venut l'ànima i totes les robes per un avió i una mesquita
per un telèfon amb prou cobertura i internacional.
Aquell dia, endinsaves canonades sota el fang d'Escòcia
i una espurna et va entrar a l'ull.
Dies després, et va fer tornar.
I jo vaig ser allà i poder-te dir adéu.

Molt temps després, ara em dius que tornes.

I em fa por esperar-te. I no reconèixer el que ara ets.

La que fa cinc

Mes de març. Faldilla curta

Amb vint-i-vuit primaveres a les parpelles
Tots els Pirineus al front i safata de veus greus
Vista de teulades ocres i sabó de canyella
Metre-i-mig, cilíndric tronc i trenta-nou de peus.

Amb cinta mètrica i compàs per mesurar distàncies
i l'angle ascendent d'un somriure de xiclet
Els dits 2 i 3 i el braç cap altres galaxies
de viatge. I mig mare coratge d'en Bertolt Brecht.

I he vingut amb faldilla curta i les mans esteses
i l'orgull sota candau i paper de paret
amb la tinta eixuta
i les lliçons apreses
de totes les lletres de les cintes de cassette.

Espera un moment, encara no em coneixes.
Espera un moment, ara que encara hi ets.

Amb el diari obert al full de les set diferències
els subjuntius, imperfectes i algun condicional
Amb el vocabulari cec de tantes sinestesies
el dubte decisiu i el cinisme fent la vertical.

Amb la lectura dels contes i atenta a l'indici
Amb la neura enterrada i el tic de l'entresol
Amb la cintura en descompte tot baixant pel carril bici
i desfeta la migdiada sota l'ombra d'un parasol.

I he vingut desperta i aguda com una agulla
Afinada com un diumenge amb un diapasó
Àgil de llengua per si rutlla
Incandescent com Shibuya
i el meu cor es despulla amb aquesta cançó.

Espera un moment, ara que saps qui sóc.
Espera un moment, ara que encara hi sóc.

Per robar-li el món al temps.
I rodar tot el temps el món.
Per robar-li el món al temps.
I rodar tot el temps el món.

Pa ra ra rà...






La llei seca

Vaig amuntegar les pors al pany de la porta
buscant habitacions contínues.
Vaig disfressar la rajola de coca-cola i fabra-i-puig
no calia tanta complicitat diürna
ni tanta interferència en l'ona de freqüències de la teva magnitud.

Un magnetisme tan distret
no tindria peça on cabre.
Ni vèrtex d'on caure
per la corrent glaçada dels salts de l'aigua i el cossi de la llet.

La quarta

L'avís

Hi ha més de sabotatge en els teus dits
que els ions s'entesten en marcar la diferència
El póls empolsinat dels meus vestits
i les més últimes indulgències
i aquell reclam que resta escrit.
Sumem i assumim
deixem anar farsa i modèstia
pensem i ens penedim
de no haver dit res més
i encorsetat l'inquiet enginy
a les lloses de les voreres.

Hi ha més d'absurd i plagi en els teus socs
que els meus peus s'entretenen amb violència.
El rusc que pren el risc dels llavis muts
i l'històric recull de la paciència
i aquell desfer camins sense final.
Perdem i perdonem
i ens aferrem al fons del llagrimal
riem i omplim el riu
de preguntes i precs
i d'intenció formal
que s'enfonsen plor avall
com un peix abissal.

La tercera

Tots els trossets de mi que navegament suregen
I totes les valcanitats de les esferes del dial
Diran alguna cosa més que projeccions de mentida
Perquè sota la descarnor de les superfícies d’aquests dies
No es lapida l’honestedat.

I s’obren com de reciclatge abstracte
Les col·lisions de la mandra i la fugacitat de la sorpresa.
I es planten, per fer més clara l’existència
Totes les àncores dels perquès.
En la vastedat del mar de la vida.





La vida, així, en singular
no és teva, ni de les sogres
La vida en determinant majúscula
És del qui la necessita

La vida i els fragments dels migdies i les tardes
La vida i els caramels d’eucaliptus a la butxaca
La vida i el fugisser ensurt dels que no esperaven res
La vida i el magatzem de la fruita que ja és collida i no dorm als arbres.

La vida, així, en singular
no és un planeta, ni un astre sedat d'aplics i bombeta
La vida, aquí, on la camufles
És del qui la pensa en cada forma verbal

La vida i el polsim dels records que venç les escombrades
La vida i la domesticació de l’imperdonable
La vida i els no-pot-ser que sempre hi són
La vida i els clarobscurs de cada concepte de llibertat

La vida, així, en singular
No és un canvi de sigles, ni de segles
La vida, el sí i el mal,
És el tot plegat.





Li dius adéu amb la mà i un empassa-saliva que no et convenç
Sents com s’allarga alguna entranya teva que no coneixies
I, amb la vista, copies una imatge que s’encongeix.

Li dius adéu amb la mà i tota la urbanitat s’ensorra sota les teves derives
Avui, la por té tant de cos que t’adones quant poc la palpaves en present
I els siusplaus no deixen de parir fills i resar et sembla l’única habilitat que tens.

Li dius adéu amb la mà
I quan s’acaba l’adéu
Et fas petita.
I t’adones que ja no et queda res.





Tinc una carniceria d’auto-resposta
Que condueix frisosa entre les runes de la salut i el nar fent
Tinc, també, un aixopluc de sirenes i versos i venes
Que cremen sense vergonya per les mitges-pistes i el dia sencer
Tinc un racó de llums, un pot de llegums i un coixí de fred
Tinc un riu que no riu, un matoll de mató i dos queixals del seny.

Tinc un ou trencanous que no sap ballet
Tinc un rínxol llis i un front d’unicorn i un cervell amb ceps
Tinc l’aqüeducte de Segòvia i el vigilant al camp de sègol,
l'un al genoll esquerre, l’altre al genoll dret
tinc un calendari penjat a l’armari on només caldegen els dies feiners.
Tinc, a més a més, competència deshonesta i, al compte bancari, números vermells.

Tinc la reixa oberta i un ciclista del tour fent cua a l’atur
I tinc consol de tontos perquè, tot i el singular, tinc el mal de tots
Tinc quadres a la camisa i discos den Sisa i, sense cap pila, un ventilador
Tinc un avi a cal metge i una cara lletja i ganes de veure’t, aquesta tardor
Tinc, per si fos poc, temps per fer poemes i cantar cançons pujades de tò
I només per això, a la pregunta “què tens?” jo sempre contesto:
“¿Que qué es lo que tengo? Que tengo de tó!”





Recolliré un retall de tu
Retallaré un recull de jos.

Rellegiré el teu ventre
Rebentaré lectures

Revestiré les cures
I et curaré les vestides
T’enterraré les despulles.
I et regalaré flors.

Recolliré un retall de tu
Retallaré un recull de jos.

La segona

NOVES 9 NOUS

Em vaig deixar anar de mica en mica
com una closca de nou
"van bé pel cor!" cridava el vell
"sí" pensava jo
"però tenen cara de cervell".

I em vaig deixar endur poc a poc
pou a pou

fins la nou d'ell.




CEC A MISTÓS

Esperit dubtós
calaix d'imprevistos
tenalles de consol
digue'm si et queden mistos
per encendre un pam de llum
a les esquerdes d'aquest meu vespre.

Esperit dubtós
concert del juxta-simpòsium
trenques de vímet i rulls
ganglis d'acer i clavicorns
per separar l'asfalt i el gris dels ulls
digue'm si et queden més mistos.

Esperit dubtós
claveguera d'orient
escala de meteosats
sastre i patró enterrats
vista invident de més dies
digue'm si et queden més mistos.

Per veure més enllà
d'aquestes meves ferides.




III.

La verema i el berenar
l'esforç i l'esmorzar
la dita i el dinar
i els sopars superflus

s'ho va cruspir tot.


4.

Les baldes de les teves reixes
tenen una clau que no trobo.

La buscaré si tu em deixes

La trobaré si dir t'escolto

que se'm mereixes.

Crida'm que t'obri i jo t'obro.



VIVE LA FRANCE!

Un dia dalt les bastides de l'opereta
vaig somriure a una trompeta
que enginyava un alfa beta
amb llamps i trons de peta-zeta.

I vaig vestir la bastida
amb alces i ploms de pastilla
després del crit d'embastida
vaig batre'm a la Bastilla.

Batuda en franca promesa:
cafè au lait i truita francesa.


ÚLTIMA

Vaig escriure tantes cartes en va
que et descarto a les meves pregàries.

Que et resi algú altre
des del res fins al tot.

Que guionitzi la teva sort
aquella qui vols que et faci de guia.

Però que en el sorteig futur a punta de rifle
no em dirigeixis el canó

Ja no vull que em toqui la rifa.

La primera

EGO SUMMUM

Sóc ara
i seré en futur
fóra en passat
i fora, no sé que coi dir de l'existència.


ILLUNS

I tan vençuda com venia
se'n tornà engabiada
com si ferida d'ala
no pogués alçar mai més la parpella
ni la comissura de la boca

I tan convençuda com n'estava
vingué altra volta
com si fes falta
tenir algú altre
com si fes falta tenir-ne molta
de comissaria badoca
a l'altra punta de la plaça


IMARTS

Aquests imans m'atrauen més
que alguns dels polzes que se m'oposen.

Per si de cas, guarda les pors a l'altra mà;
avui, toca anar caçar maduixes.

Tingues el pols acompassat,
demà és dimarts i tu una brúixola.


IMECRES

9 paraules
juguen a fer la vertical
6 cauen pel barranc
i les altres 3 volen ser 8,
per no deixar-ho a mitges.


IJOUS

Vindràs?
Vaig demanar; quan?
Divendres.
Doncs, divendràs?


IVENDRES

No entenc perquè de la sola de la teva sabata, al teu coll
em queda fer tant de camí.


ISSABTE

Les ordenances cridaven al maig
que s'endugués les orenetes
per operar la primavera
sense els retalls del vestit de vidua.


IUMENGE

Passa la masovera
i deixa el rebost i la nevera sense una engruna.